Es refereix als additius alimentaris que donen dolçor als aliments. Segons la font, es pot dividir en:
(1) Els edulcorants naturals es divideixen en alcohols de sucre i tipus sense sucre. entre els quals
① Els alcohols de sucre inclouen xilitol, sorbitol, manitol, lactitol, maltitol, isomaltitol i eritritol;
② Els no sucres inclouen esteviòsid, regalèssia, kiwi, siraitina i somartan.
(2) Els edulcorants sintetitzats artificialment inclouen sulfonamides com la sacarina, el ciclamat de sodi i l'acetilsulfonamida de potassi.
① Els dipèptids inclouen: èster metílic d'aspartil fenilpropanoat (també conegut com aspartam), 1-aaspartil-N - (2,2,4,4-tetrametil-3-sulfur trimetilè) - D-alanamida (també coneguda com aspartam).
② Els derivats de la sacarosa inclouen la sucralosa, la isomaltulosa (també coneguda com palaginosa) i els nous sucres (fructooligosacàrids).
Altres additius
A més, segons el seu valor nutricional, es poden dividir en edulcorants nutricionals i no nutricionals, com la sacarosa, la glucosa, la fructosa, etc., que també són edulcorants naturals. A causa del fet que aquests sucres no només imparteixen dolçor als aliments, sinó que també serveixen com a nutrients importants que proporcionen energia al cos humà, normalment es consideren ingredients alimentaris i no es controlen com a additius alimentaris.
1. Sacarina
El nom científic és ortosulfonil benzoil, que és un edulcorant artificial àmpliament utilitzat a diversos països del món. És barat i té una dolçor elevada, equivalent a 300-500 vegades la de la sacarosa. A causa de la baixa solubilitat de la sacarina a l'aigua, els estàndards d'additius xinesos estipulen l'ús de la seva sal sòdica (sacarina sòdica), que presenta un gust amarg quan es consumeix en grans quantitats.
En general, es creu que la sacarina sòdica no es descompon ni s'utilitza al cos, i la major part s'excreta a través de l'orina sense danyar la funció renal. No altereu l'activitat del sistema enzimàtic al cos. La sacarina s'ha utilitzat àmpliament a tot el món durant dècades i no s'han descobert efectes tòxics sobre el cos humà.
2. Ciclohexilamina sulfonat de sodi (sacarina)
El 1958, va ser catalogat com una "substància segura generalment considerada" als Estats Units i àmpliament utilitzat. No obstant això, a la dècada de 1970 es va informar que el producte tenia efectes cancerígens en els animals, i el 1982, l'informe FAO/OMS va demostrar que no era cancerígen.
La FDA dels Estats Units va anunciar el 1984 que no tenia carcinogenicitat en experiments a llarg termini-. Però el National Research Council i l'Acadèmia Nacional de Ciències encara creuen que té efectes cancerígens i potencialment cancerígens. Per tant, encara és una substància prohibida per al seu ús en aliments als Estats Units.
3. Èster metílic d'aspartat fenilalanina
Comunament conegut com a AsPartame, també conegut com a edulcorant, proteoglicà, aspartam, extracte d'aspartam i aspartam, és un derivat dipeptídic que es descompon en els aminoàcids corresponents al cos després del consum. L'avantatge de l'aspartam és la seva dolçor extremadament alta, unes 200 vegades la de la sacarosa. L'ús d'una petita quantitat pot fer que la gent se senti dolça, tant que es pot ignorar el seu contingut calòric. A causa de la seva elevada dolçor i baix contingut calòric, s'afegeix principalment a begudes, llet formulada, suplements vitamínics o xiclet com a substitut del sucre.
Moltes persones amb diabetis poden substituir el sucre per aspartam. Però a causa de l'alta temperatura, es descompondrà i perdrà la seva dolçor, per la qual cosa no és apte per cuinar i begudes calentes. Des del seu descobriment, la seguretat de l'aspartam ha estat una mica controvertida, amb una part important procedent del seu producte de descomposició - fenilalanina.
El 1965, l'aspartam va ser descobert accidentalment per una companyia farmacèutica als Estats Units mentre desenvolupava un medicament. El 1981, va ser aprovat per la FDA dels EUA per al seu ús en aliments secs, i el 1983, es va aprovar per al seu ús en més de 100 països i regions d'arreu del món després d'haver-se autoritzat a ser formulat en refrescs. La Xina també va aprovar oficialment l'ús de l'aspartam en els aliments el 1986, estipulant que es pot utilitzar en altres aliments a més dels aliments enllaunats, i la seva dosi s'hauria d'utilitzar amb moderació segons les necessitats de producció.
A més, també s'han descobert molts derivats dipeptídics que contenen àcid aspàrtic, com l'alita, que pertany als edulcorants d'aminoàcids i que es sintetitza a partir de matèries primeres naturals amb gran dolçor.